Al món hi ha dues classes de persones, les que fan cas als meteoròlegs i les que no.
Els tres il·luminats protagonistes d'aquesta crònica desoïren les veus d'aquells que qüestionaven la seva força moral i física i decidiren llançar-se a la carretera tot emulant antigues lectures juvenils.
Mentre la ciutat dormia els tres wacbtakers creuaren silenciosament els seus inhòspits carrers fins a l'estació i després de subornar al policia de la duana aconseguiren arribar al tren que els duria cap a l'aventura.
El camí cap a Tortosa no va ser pas fàcil ja que presències estranyes convertiren el que en principi havia de ser un viatge tranquil amb un clima relaxat en una atmosfera asfixiant. Una de les presències, que anomenarem la lectora de Mortadelos, va provocar un dels moments més tensos del viatge quan ficant-se en conversa d'altra a crit de "Muntanya" creà un tens silenci impossible de tallar ni amb la mandolina més esmolada. Capítol a part el mereixeria l'altre presència, una criatura del submón capaç de metamorfosejar-se en qualsevol cosa, estudiant de telecomunicacions o estudiant de periodisme i que no va parar de balbucejar durant tot el trajecte mots incomprensibles, segurament parts d'algun conjur, com ara "geperresepe" "pepephone" o "entry no". El senyor Vicotorux en un moment de debilitat producte segurament de la por va perdre el control dels seus esfínters. Per sort era l'únic que portava el bolquer posat des de casa.
Després d'aconseguir suportar estoicament aquestes presències els nostres aventurers arribaren a Tortosa on pogueren proveir-se de queviures per fer el llarg viatge fins a Horta de Sant Joan. Abans, però, el sr. Vicotorux va haver de negociar amb l'autoritat per tal d'aconseguir el salconduit per travessar la frontera fins a l'inici de les vies verdes.
La combinació de la pluja i un pèssim sentit de l'orientació (els ponts serveixen per passar per sobre no pas per sota) alentiren considerablement la marxa, però un cop superat aquest petit entrebanc, els nostres herois marcaren una velocitat de creuer trevassant camps de tarongers, autopistes i encreuaments fins arribar a l'antiga estació de Xerta. Allà, els nostres gourmets, desferen les alforges per degustar una acurada selecció de formatges marinada amb un Barbara Forés del 2005 que provoca les primeres discrepàncies dins del grup. El sr. Groenlandson, recolzat pel sr. Gonzo, després de copsar les propietats organolèptiques del Barbara Forés, afirmà que la qualitat que se li pressuposava pel preu pagat no corresponia en absolut amb el producte. Per dir-ho suaument el Barbara Forés acidulejava pels quatre costat i que en Parker no li donaria ni un tres pelat. D'altra banda el sr. Vicotorux va fer una encesa defensa del vi que li va costar més d'un retret durant el viatge.
Un cop apaivagada aquesta disputa els tres herois enfilaren camí cap a la propera estació. Un plugim constant acompanyà als nostres amics durant la major part del trajecte però això no fou cap impediment per la consecució de les fites marcades. Aquest tram fou sens dubte el més bonic de tots ja que l'aigua caiguda els darrers dies convertiren els cabdalosos afluents de l'Ebre en precioses obres d'art de la mare natura.
Un cop superada l'estació de Pinell del Brai el camí començà a enfilar-se, moment que aprofitaren el sr. Vicotorux i el sr. Gonso per imposar un fort ritme que el Sr. Groenlandson no pogué aguantar. Aquesta situació provocà més d'una rialla condescendent amb al·lusions velades a la més que incipient panxeta del sr. Groenlandson.
Finalment, quan el dipòsit era ja apunt d'esgotar-se, els nostres campions van arribar a l'encreuament que els duria després de superar pendents del 14% al punt final de la primera etapa: la casa de colònies. Allà, l'inefable sr. Parramón, els dugué a la seva cambra per empolainar-se abans de compartir el selecte sopar que compartirien amb vailets i grans. Sopar que hagués signat sense cap mena de dubte el polèmic Santi Santamaria.
Continuarà...
